Notícies

Quan la paraula i la muntanya es concedeixen un ball

Empar Puerto | 25 juny 2020

canto-jo-i-la-muntanya-balla

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) de l’escriptora osonenca Irene Solà, se’ns mostra com una gran obra pictòrica on totes les veus humanes i no humanes que hi apareixen prenen la paraula a un mateix nivell. La jove escriptora que ja compta amb un gran reconeixement de la crítica, convida al lector a capbussar-se en un joc narratiu, un trencaclosques que s’anirà completant al llarg de la història.

Les muntanyes del Prepirineu català, a la Vall de Camprodon, són les que emparen i, d’on alhora, broten tota la polifonia de veus que hi interactuen: des dels llamps personificats que amb els seus ventres negres i dolorosos maten en Domènec, el pagès poeta de Matavaques; fins en Jaume, l’home- os i fill de gegants que volia caçar un cabirol i acaba matant l’Hilari, el fill d’en Domènec. Veiem, de cop i volta, la radicalitat de la muntanya obrint-se camí, sense cap moralitat. Un llamp deixa sec el pare i un tret d’un home- os deixa mort el fill. Però aquesta força de la muntanya s’aconsegueix per la força de la paraula, pel gran poder evocador de les paraules que es converteixen en imatges, ràpides, succeint-se unes darrere de les altres. El lector es converteix en el confident del núvols mentre es preparen per l’homicidi, escolta les trompetes de la mort com eloqüents, expliquen l’imparable cicle de la vida o s’imagina mentre escolta el cabirol com corre que correràs s’escapa d’aquell home- os que per equivocació mata l’Hilari, un amic seu.

A canto jo i la muntanya balla és fa ús de la prosa però també de la poesia o de dibuixos, tots els codis barrejats doten de més riquesa la coralitat de veus. Podria semblar ingènua aquesta personificació dels elements naturals però el missatge és clar: cal canviar el punt de vista si no sempre s’expliquen les mateixes històries des d’una mateixa perspectiva. I així ho fa, Irene Solà, en el capítol de les dones d’aigua, éssers mitològics molt presents en les llegendes de la zona del Pirineu. L’escriptora a través de les dones d’aigua aprofita per denunciar la cacera de bruixes que va haver al nord de Catalunya, dona veu a aquestes dones transgressores que foren condemnades a mort per crims de bruixeria. Reflexiona així, al voltant de la figura de la bruixa que representa una construcció en la mirada d’altri quan es projecten les pors o les angoixes per explicar les desgràcies quotidianes. Però ja hem vist que les desgràcies formen part del viure i la muntanya no sap distingir entre allò bo i allò dolent.

Amb tot, també cal dir que en aquest collage narratiu també s’hi pinten els temes més universals de la literatura. Una història familiar, la dels Matavaques i una història d’amor, la de la Mia, filla d’en Domènec i la morta Sió i germana de l’Hilari, acabaran de configurar aquesta història. Un relat que podria ser el de moltes de les famílies d’aquella zona fronterera on encara el pes de la guerra civil s’hi pot ensumar per la metralla i les granades enterrades.

Canto jo i la muntanya balla, no hauria de ser llegit com un drama rural modernista, la muntanya no té un poder de verticalitat o d’aprenentatge en el camí vital dels protagonistes, com sí que ho tenia en la Mila, protagonista de Solitud de la Víctor Català. Canto jo i la muntanya balla se’ns ofereix com un joc on tot és possible i la lleugeresa pesa més que la transcendentalitat.





, , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.