Notícies

Panza de burro i el pes de l’adolescència

Empar Puerto | 14 octubre 2020

Llegir Panza de Burro és com veure la foto que resumeix l’estiu en què acabes l’escola sent una xiqueta i la comences sent adolescent. La primera novel·la de la joveníssima Andrea Abreu descriu d’una forma instintiva i descarnada eixe salt condensat en un estiu. Les protagonistes de Panza de Burro (Barrett, 2020) són dos xiquetes que viuen a un barri del nord de Tenerife, lloc d’on és i ha crescut l’escriptora i, amb gran habilitat, Abreu t’escup en aquell barri perquè et conta la història, et parla (i escriu) en canari. El pes de l’oralitat li dona veritat al relat, t’apropa a totes les cases i als seus habitants, se’t fa feixuga la panza de burro, aquella capa pesada de núvols que no deixa passar ni un raig de sol i també sents més a prop la silenciosa amenaça del vulcán que narrat per la protagonista li aporta una sensualitat que habitarà en cada racó de la novel·la.

El pes de la narració recau en la complexa relació d’amistat que té la protagonista amb Isora, una altra xiqueta del barri que creix sense mare a qui la protagonista idealitza constantment. Però els matisos que es desprenen dels diàlegs entre elles, dels personatges del barri o inclús del posat mandrós i primitiu dels gossos i gats que habiten aquell trosset d’illa conformen un retrat de les Canàries de principis del 2000 on el boom de la construcció i del turisme contrasta amb aquelles vides que transiten els habitants del nord de Tenerife.

Abreu et mostra sense fer cap concessió tot el que sent la protagonista, la xiqueta que descobreix un poquet de vida a través d’Isora. En canvi Isora, tot i que també necessita la protagonista, shit, així és com l’anomena, és llança a l’adolescència abruptament. Se’ns mostra quina és la cultura sexo afectiva d’aquelles xiquetes que apunten en La liBrEeeta De LasSs KaNcIoONes les lletres d’Aventura, la famosa banda domenicana liderada per Romeo Santos; i alhora juguen a les barbis com si aquestes foren les protagonistes de les cançons; projecten en les barbis allò que volen descobrir en elles. La relació es complexa perquè pateixen, la protagonista només té ulls per a Isora i no entén perquè en un futur li han d’agradar els xics si ella ara els odia, excepte Juanita Banana. Un xiquet que juga amb elles a les nines i que per això és fortament castigat pel seu iaio. L’escriptora posa de relleu les càndides relacions d’amistat entre xiquetes i assenyala les desigualtats i els privilegis en les relacions.

També els privilegis van més enllà. Mentre els xiquets del barri es crien amb les iaies, els pares treballen explotats en la construsión i en el turisme perquè els guiris jediondos puguen gaudir de les vacances. I de la criança amb les iaies veiem aquella cultura repressiva de què han sigut elles també víctimes. Per exemple, se subratlla la cultura de la gordofòbia a través del personatge d’Isora i la seua iaia que volia mantenir-la a règim.
Como un gato. Isora vomitaba como un gato. Jucucujucujucu…se alongó sobre lo blanco del váter, estiró el dedo índice y el medio y se los metió dentro de la boca… en mi cabecita imaginé su cadenita de la Virgen de Candelaria colgando de su cuello, colgando sobre el agua que después arrastraría todo lo que había arrojado”.

La forma de narrar d’Andrea Abreu condensa potència i agilitat, sense maquillatges. Un estil pur com el pensament d’una xiqueta i ajudat per l’oralitat que li dona força al llenguatge endinsa el lector en la història, perfectament ho saps tot de les xiquetes, sabries triar per elles en un restaurant allò que volen per menjar o escollir el seu nickname del mésinye que segurament combinaria lletres en majúscula i minúscula, algunes vocals i unes quantes @@@.

Andrea Abreu amb aquella veu melosa, quasi tropical, apel·la el lector en les referències a la cultura popular de l’Espanya dels 2000 i a aquella cultura kinki, que sense cap vergonya de classe, abanderen les xiquetes. Panza de Burro és un retrat cru d’una època i d’una etapa vital. Et sacseja i et mostra els límits que aviat explotaran: com el volcà que regna a l’illa. Com l’imminent pes de l’adolescència.

Foto: Twitter @AndreaAbreuL





, , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.