La Llista

[Llista] Febrer 2013, per Eugeni Alemany

Mario Sancho | 26 Febrer 2013

La Llista – Febrer 2013 per Eugeni Alemany by Revista Tres deu on Grooveshark

Benvolguts lectors, ja tenim ací la tercera Llista de Tres deu! Després de la llista de gener, que va ser el·laborada per Amàlia Garrigós, aquest mes tenim amb nosaltres a l’actor, presentador i humorista Eugeni Alemany, conegut sobretot per la seua tasca a Trau la Llengua, Caiga Quien Caiga i, últimament, com a presentador de Un País de Llibre.

per Eugeni Alemany

“El més complicat de fer una llista amb 15 temes no és escollir els 15 temes. Sino decidir 1 únic criteri per elaborar-la. Així que he optat per fer-la molt més oberta: és a dir, no seguirà cap criteri. Només que són cançons que m’agraden, o m’inspiren alguna cosa.

La meua vida va lligada a la música. Els meus besavis eren músics, el meu avi també, i mon pare també es guanyava la vida així. De menut recorde acompanyar mon pare amb l’orquestra. Tocaven pas-dobles, merengues, cha-cha-chas… Però si d’alguna cosa hi havien discos a casa eren de jazz i soul comprats a l’estranger. A mon pare li agradava molt Oscar Peterson, Andre Previn, Ella Fitjerald… Jo, ja veus, no vaig aprendre a tocar res, però crec que tot eixe jazz m’ha influenciat en la forma de ser que tinc. I pense que en la meua professió, la capacitat de fer saltar les notes, d’improvisar com en el jazz, m’ajuda dalt l’escenari. Jo també duc la meua melodia, el meu guió, i em permet improvisar quan vull. I igual que si jo fora un Dizzy Gillespie qualsevol, m’agrada pensar que els espectadors ho noten quan me n’estic eixint del faristol i deixant-me portar. Així que en la meua discoteca no pot faltar el jazz, com tampoc la música eixa de fer festa, la que tocaria una orquestra. I pel mig, la música que em recorda la gent que tinc o la que he conegut. Espere que la disfruteu.

1. Tete Montoliu. “Sweet Georgie Fame”. Un dels meus músics de jazz de capçalera. Este tema m’ompli de positivisme quan l’escolte mentre vaig pel carrer.
2. Jimmy Smith. “The Cat”. Este disc el teniem a casa dins d’un recopilatori que es deia “The best of Jimmy Smith”. El recorde perquè la portada era xulíssima. No sé a qui collons li’l vaig deixar i no me’l va tornar. O siga que si aneu a ca d’algú de la Ribera i té este disc, probablement siga meu!!!
3. James Brown i Dee Felice Trio. “Sunny”. Estime esta cançó. Simplement i en totes les seues versions. I una de les que més m’agrada és esta del Padrí del Soul, James Brown (un altre habitual de quan era menut) amb Dee Felice Trio.
4. George Benson. “Summertime”. Esta també, la cante qui la cante, m’encisa. Però si la canta i la punteja George Benson m’aborrona. De George Benson pot ser que ho tinga quasi tot.
5. Bill Withers. “Lovely Day”. Esta és una altra cançó d’eixes per a posar-te els cascos i anar per la ciutat. Per exemple, a la Delegació d’Hisenda a pagar, amb un somriure, perquè te la bufaria. Saps eixos musicals que tots van pel carrer saludant-te? A mi em passa amb este temasso!
6. “Uno”. I ara, tot el contrari. Per a quan tens un dia de moc. Jo crec que si no haguera sigut valencià haguera sigut argentí. Durant un temps, treballant a Madrid, la productora de “Caiga quien Caiga” era argentina i quasi sempre acabàvem cantant tangos. Bé… i bufant-nos bevent Fernet fins la matinada també.
7. Chico Buarque. “Meu Refrâo”. Rectifique. Si jo no haguera sigut valencià hauria sigut brasiler. Esta gent li pot cantar a les penes més grans ensenyant-li totes les dents. I Chico Buarque és l’optimista de la tristesa. Tinc molta música brasilera a casa. I crec que en el futur, igual que està la homeopatia, hi haurà una branca de la medicina moderna que recomanarà teràpies naturals amb la música d’este país: la bossanovateràpia.
8. Maria Rita. “Encontros e Despedidas”. I d’un clàssic de la música del Brasil, a esta xica de la nova fornada. Este disc és molt xulo i esta cançó jo, cada volta que la sent… uff, sabeu allò de quan plores perquè recordes a una persona que ja no està, però per altra banda somrius per l’alegria dels moments d’haver-la conegut? Ufffff… Doncs això. Encontros e Despedidas, la vida.
9. Moncho. “Llévatela”. Tal volta este no siga dels millor boleros del món. Però probablement, Moncho, sí siga dels millor cantants de boleros de la història.
10. Michel Camilo. “Why Not!”. La música per als qui treballem en la tele és molt important a l’hora, per exemple, de muntar un vídeo i marcar-li un ritme d’edició. Muntar i triar la música per a una peça és una cosa que sempre he gaudit molt. Tinc una relació especial amb este tema, perquè un dels primers reportatges que vaig fer fou per a Canal 9, per al programa “A la fresca” (què jovenet era!) i era una cursa de cambrers a Gandia. Imagineu-vos les imatges amb esta música. Crec que vaig encertar de ple.
11. Inòpia. “El verd de l’estiu”. Inòpia eren un grup de Sueca que, a més, són amics meus. Recorde quan anàvem al sequer (que se l’havien insonoritzat!) i assajaven esta cançó. El disc es deia Les estacions de l’arròs i esta cançó sempre he pensat que haguera sigut brutal tocar-la a Sueca amb una coral, al mig del poble. Oooohhhh. M’agradaven perquè, encara que cantaven en valencià, sonaven diferents, frescs. Si hagueren cantat en qualsevol altre idioma, ho hagueren petat.

12. Néstor Mont. “La Muixeranga (nova versió)”. Igual que et dic una cosa et dic l’altra. Esta versió de Néstor Mont em sembla tan potent. Ha substituït la dolçaina per la guitarra, l’ha modernitzada subtilment. L’ha convertida, definitivament, en la banda sonora d’un país modern, però d’arrels que arrapen fonda la terra. Jo crec que si Blasco Ibáñez, per exemple, haguera conegut esta versió haguera escrit en valencià.

13. Mulatu Astatke. “Yégellè Tezeta (My own memory)”. Este home, que vaig descobrir per casualitat fa uns anys, està considerat el pare del jazz etíop. Sí, jo també vaig flipar. Eixa barreja entre el jazz i el substrat africà és la cosa més torbadora del món. Si la trama Gürtel fora una sèrie de l’HBO este hauria de ser el tema dels títols de crèdit. Poseu-vos-el i imagineu maletins, confetis i ulleres negres.
14. Marcel, el marcià. “El nostre món”. Este disc, tot ell, és molt bonic. També el vaig trobar per casualitat, perquè al meu fill li diuen Marcel i li’l vaig comprar. Perquè és un disc per a nanos, perquè el nivell musical que té és tan alt i tan delicat alhora! De fet, esta cançó podria ser d’un anunci de l’IKEA, perfectament.

15. Raffaella Carra. “Rumore” (versió en italià). Què seria dels valencians sense eixa música anomenada “de patxanga”? Què farien als casals? A les penyes? Què seria d’eixe concurs de play-backs de falla sense un samarro fent de Raffaella amb la barba “serrà” i dos taronges washingtones per mamelles? La meua il·lusió? Dirigir alguna volta una gala de play-backs i omplir-ho de Raffaelles! Hahahaha! Esta cançó ressuscita un mort!!! Esta cançó me la pose a tota castanya abans d’eixir a l’escenari del teatre. Jo no faig Stanivlasky ni escalfe la veu ni faig mamonaes d’eixes. Jo em pose esta cançó al camerino, ballem tots i isc amb les piles carregades. I crec que tots ho hauríeu de fer abans d’eixir de casa, perquè d’una manera o altra, últimament, tots vivim una tragicomèdia.

Gràcies, espere que vos haja agradat esta estranya selecció. L’ordre no és una proposta d’escolta. Les he posat conforme m’anaven apareixent.”




, , , , , , , , , , , , , , ,

Trackbacks/Pingbacks

  1. Nova temporada d’Un País de Llibre a la vista ‹ Revista Tres deu - 21 Octubre 2013

    […] esta segona temporada el còmic i presentador Eugeni Alemany torna a dirigir el programa amb el que van tindre una certa repercussió. Pels qui encara no […]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.