La Llista

La Llista de març per Ramon Marrades

Redacció | 1 Abril 2014

Ramon MarradesL’economista urbà i baixista de la recentment desapareguda banda 121db ens porta aquest mes la Llista de la Tres deu. Ramon Marrades fa un repàs a les seues influències musicals i bandes referents, rock, indie i derivats, amb alguna pinzellada punk, pop o folk. Marrades és un destacat emprenedor social, impulsor o vinculat a projectes com Estratègia Comboi (xarxa de coworking), la iniciativa Cienpies (per que els xiquets i xiquetes puguen anar a escola caminant i amb seguretat), el Camping de Dalt i moltes altres.

1. Èric Fuentes – Confessionari
El tercer disc d’Èric Fuentes en solitari és triple (en anglès, castellà i català). Sona divers i potent i té alguns moments que afortunadament recorden al millor The Unfinished Sympathy. Amb Pol i Iban (Rosa Luxemburg) el conjunt és fantàstic. Esta és una de les meues cançons favorites. Poques vegades s’ha cantat millor a la ruptura.
2. The Get Up Kids – Ten Minutes
El ‘Something to write home about” va aparéixer el 1999. Una gran influència i la barreja perfecta d’energia i melodia. La reedició va acompanyat d’un directe on toquen el disc de principi a fi, només la banda, fons negre, una sala per a unes 400 persones. Res més allunyat del rock d’estadi. Esta cançó està cantada pel guitarra Jim Suptic (amb el que vaig tenir la sort d’estar de copes al bar 25 de Berlín) i no per Matt Pryor que ho fa habitualment.
3. NOFX – Total Bummer
Ací entra la nostàlgia. El millor disc per a mi de la millor banda de punk. 14 temes en mitja hora. El més adient per començar el dia amb energia. Va de cine per escoltar a la dutxa i pegar quatre crits.
4. Da souza – Toro Sentado
Hi han uns quants nous grups del rollo norantes en català. Da Souza son els meus favorits i damunt son mallorquins. Tenen unes lletres fantàstiques. Gasten molta frase feta i això m’agrada.
“Passarem per dies i hores, anys i panys:
anys de neu, anys sabàtics i anys d’esplets.
Mirarem d’estar a l’ombra, per si un cas;
però farem com en Toro Sentado: mai seurem.”
5.The National – Humiliation
El disc de l’any passat. Un grup on tot el món voldria tocar passat els quaranta. Matt Berninger, el cantant, és el tio amb més carisma del planeta.
6. Iron Chic – Bogus Journey
Un dels discos als que més m’he picat darrerament. Pur punk. Dues veus rascades cantant a la vegada. Molt estimulant.
7. Desaparecidos – te amo Camila Vallejo
Conor Oberst (Bright Eyes) torna amb el seu grup de guitarres i la dedica una cançó a la líder estudiantil xilena i ara diputada comunista. La política més atractiva del món sencer.
8. Sant Gatxo – Diferent
Pares, amics i cançó de plorera.
9. Los Nikis – El Imperio contraataca
Crec que a casa nostra ens falten grups amb el sentit de l’humor de los Nikis. El imperio contraataca és lo màxim, siguen de dretes o no.
10. The Wakerthans – One great city
Uns altres noranteros en mig de la dècada dels 2000 amb un peu al rock de guitarres i l’altre al folk.
11. Moose Blood – Bucowski
Moose Blood son els Da Souza ianquis. Fantàstics. Molts energia adolescent i massa café.
12. The Promise Ring – the Deeo South
“Very Emergency” és el tercer àlbum dels emos per excel·lència. Si Cap’n’jazz ja molaven, aquest disc és l’equilibri perfecte entre el punk dels 90 baixant el pedal de les revolucions, el rotllo ploraner de Sunny Day Real Estate i el pop més de platja.




, , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.